Jo, com molta gent de la meva generació, la de la postguerra, no vaig poder cursar estudis universitaris.

Aquesta va ser la motivació. Vaig pensar que si per mi havia estat una frustració i una matèria pendent, també ho seria per altre gent de la meva generació. El primer pas va ser posar-me a estudiar quant se’m va presentar l’oportunitat. Amb la titulació a la butxaca, em vaig posar a fer recerca sobre les possibilitats de posar a l’abast de la gent gran els estudis universitaris.

Aquest es el recorregut de les meves pesqui ses i el resultat : La Universitat de la Gent Gran de Cornellà, per on ja han passat més de dues-centes persones.

M. Rosa Casanovas Girbau

Fer innovació als 55 anys?

Aquesta seria la conclusió, però en tot cas no va ser mai el punt de partida d’un projecte que vaig dissenyar amb molta cura i il·lusió, i que s’ha convertit en una realitat: La Universitat de la Gent Gran de Cornellà. www.universitatdelagentgran.com

Quan em vaig plantejar tota aquesta història jo ja tenia 55 anys i només volia posar en marxa un projecte que havia anat pensant que era factible, que posaria els estudis universitaris a l’abast de la gent gran i si, de passada, em proporcionava una feina per la que em sentia preparada i capacitada, millor. Però trobar feina per mi tampoc era un dels objectius, en aquells moments. 

Jo, com molta gent de la meva generació, la de la postguerra, no vaig poder cursar estudis universitaris. A la Universitat hi anaven els fill de les famílies benestants. No era el meu cas. Vaig cursar el batxillerat elemental i als 14 anys vaig tenir l’oportunitat d’entrar a treballar com telefonista a una empresa que just s’acabava de desplaçar des de Barcelona a Cornellà, per raons d’espai.

Començar a treballar i portar un sou a casa em va fer il·lusió, era el que fèiem els nois i noies de la meva generació, o sigui que no ho vaig viure com una frustració. Això si, sempre em vaig plantejar anar ampliant coneixements per no quedar-me eternament com telefonista. Mecanografia, taquigrafia, francès, etc., que em van servir per anar assolin altres llocs: Departament de Personal, on vaig fer anar la primera computadora que va arribar a l’empresa per preparar les nòmines, el Departament de Secretariat ja que tenia coneixements de francès, etc.

També hi vaig conèixer a qui seria el meu marit, o sigui que aquesta empresa va marcar la meva vida. Un cop casada, vaig deixar l’empresa, era un costum de la època, les dones casades es quedaven a casa per cura de la família. Per raons econòmiques, i també degut al meu caràcter inquiet, vaig trobar una feina parcial que consistia en donar classes de francès en una escola del barri.

Van arribar els fills, activitat que pren el seu temps, vaig seguir donant classes de francès i passant el temps es va crear la Universitat a Distància, la UNED. Vaig veure el cel obert i em vaig dir “ara es la meva”, perquè jo, que sempre havia pensat en cursar estudis universitaris, sabia que no podia desaparèixer de casa tot un mati cada dia. La UNED posava al meu abast la possibilitat de fer compatibles els estudis i la vida familiar i laboral.

Es clar que el temps no havia passat en va i jo m’havia plantat ja en els 40 anys. Em vaig decantar per cursar Geografia i Història i m’hi vaig passar deu anys, el doble del que li costa a un jove sense altres obligacions aconseguir una llicenciatura.

Van ser deu anys durs, treien hores del dormir, però molt profitosos. En aquest decurs la UNED també anava creixent i posant en marxa la representació d’alumnes, de la qual també en vaig formar part. Vaig ser representant d’alumnes al Claustre, a la Facultat i a diversos Departaments. Això em va permetre conèixer les estructures universitaris i les persones que en formaven part.

Quant ja podia posar en marxa algun tipus de projecte relacionat amb la cultura i la gent gran, la vida encara em va demanar un esforç addicional, els avis de la família s’havien fet grans i els calia atenció. Així que vaig acceptar un lloc de treball (parcial) com tutora de la UNED a Cornellà i vaig anar fent els cursos de doctorat.

Arribada a aquesta etapa vaig veure que el espai per implantar la Universitat de la Gent Gran ja existia i només calia elaborar un bon projecte, atractiu i viable, per presentar-lo a l’Ajuntament i a la UNED.

En el decurs del temps m’havia anat documentant sobre les possibilitats que hi havia en el mercat per la gent gran, la majoria eren sobre el model de conferències temàtiques i això no era el que jo tenia pensat. Jo volia una Universitat de debò, només que amb assignatures que fossin interessants però a la vegada atractives i útils per la gent gran. Tenia molt clar que aquest col·lectiu no necessitava uns estudis reglats per incorporar-se al mercat de treball, sinó que volien ampliar coneixements dins d’un entorn universitari.

Dit i fet, vaig fer una petita maqueta, amb assignatures, professors que caldrien i la despesa que representaria. Calia que s’acostés al autofinançament.  Vaig demanar visita al alcalde per exposar-li aquest projecte, que li va agradar i que ell mateix el va fer arribar al regidor d’Educació. No va anar massa ràpid, però vaig anar superant les etapes. Quant em va semblar que hi havia possibilitats de que aquest projecte anés endavant ho vaig passar a la UNED de Terrassa, ja que eren els meus superiors acadèmics.

A la UNED també li va agradar i ho vaig deixar en mans de la direcció. La UNED i l’Ajuntament ja tenien tractes ja que a Cornellà s’impartia el Curs d’Accés per majors de 25 anys. Al cap de tres mesos em van cridar i em van oferir la posta en marxa de la Universitat de la Gent Gran (el nom el vaig triar jo) amb l’assessorament acadèmic i econòmic necessari.

Així va néixer la Universitat de la Gent Gran de Cornellà  amb 18 alumnes inicials, ja que donades les dates no es va poder pub licitar adequadament. Al segon trimestre ja havíem duplicat el nombre d’alumnes. Actualment estem rondant els 130 alumnes. Jo en soc la coordinadora i tenim una secretària de 55 anys. Dos professors que ronden els seixanta més una dotzena de professors joves a temps parcial.

Quatre anys mes tard es posava en marxa Senior UNED.

Maria Rosa Casanovas – Coordinadora de la UGG-Cornellà